Mestre a casa C.P.Hispanidad Orba


http://mestreacasa.gva.es/web/0300685200

diumenge, 18 de març del 2012


En estos días en el CEIP Hispanidad de Orba en la clase de Educación Física los alumnos de 4º y 5º de Primaria están practicando el Hockey Hierba que es un deporte olímpico. Las clases están impartidas por una madre de alumnos del colegio y deportista profesional en Italia la señora Sonia Menicagli.

FOTOS CLASE 4º






 


FOTOS CLASE 5º







HOCKEY HIERBA. DEPORTE OLÍMPICO.
El Hockey sobre hierba apareció por primera vez en los juegos olímpicos de 1908 y el hockey femenino en 1980. La Federación Internacional de Hockey (FIH) permite la participación de 192 jugadores y 160 jugadoras. Compiten 12 equipos masculinos y 10 femeninos durante 15 jornadas.Las formaciones titulares son de 11 jugadores por equipo.
Hockey sobre hierba, deporte que se practica con una bola y un stick (palo) entre dos equipos de once jugadores cada uno. También se juega en pista cubierta por equipos de cinco, seis o siete jugadores. El campo o cancha de juego puede ser de varias superficies (son frecuentes los campos artificiales), pero normalmente son de hierba. Las porterías tienen 3,66 m de ancho por 2,13 m de alto. El stick de hockey puede tener cualquier longitud para acomodarse a un jugador individual, pero debe pesar entre 340 y 794 g. La cabeza no puede tener más de 10 cm de longitud y debe ser de madera; tiene el lado izquierdo plano y los bordes redondeados. El diámetro de un stick legal se calibra haciéndolo pasar por un anillo de 5 cm de diámetro por su parte interna. La bola puede ser de cualquier material, con o sin costuras; debe pesar unos 160 g y tener una circunferencia de unos 23 cm. Un partido dura 70 minutos, dividido en dos periodos de 35 minutos, separados por un intervalo de descanso de 5 o 10 minutos. El juego es controlado por dos árbitros, uno para cada mitad del terreno de juego, que suelen permanecer fuera del mismo la mayor parte del tiempo.
Normalmente todos los equipos juegan con cinco delanteros, tres medios, dos defensas y un portero. Gradualmente han ido evolucionando otros sistemas que han dado como consecuencia una serie de formaciones más flexibles, con los jugadores clasificados simplemente como atacantes, medios y defensores. Los jugadores tienen una gran movilidad y adaptabilidad y es frecuente que intercambien sus posiciones en función de las necesidades.
El juego se inicia y reinicia después del descanso y de cada gol, con un pase hacia atrás desde el centro del terreno. Todos los jugadores, excepto el que saca, se sitúan en su propia mitad del campo. Ningún miembro del equipo que no está en posesión de la bola puede situarse a menos de 4,57 m de la misma. El pase para sacar puede hacerse golpeando o empujando la bola y se debe dirigir a lo largo de la línea del medio campo o al medio de la línea de defensa. El jugador que saca no puede volver a jugar la bola hasta que otro jugador, de cualquier equipo, la haya tocado. Después de algunas detenciones del juego, éste se reinicia con un bully; para ello, se sitúa un jugador de cada equipo frente a frente con la bola entre los dos; cada jugador golpea suavemente el suelo por detrás de la bola, y entonces, con la parte plana del stick y por encima de la bola, golpean ligeramente el del contrario tres veces de forma alternativa, antes de intentar jugar la bola, todo ello de forma muy rápida. El resto de los jugadores deben permanecer al menos a 4,57 m de la bola. Como en todos los juegos de stick y bola, el objetivo es pasar la bola para aproximarse a la portería contraria y marcar un gol. En el juego moderno se usan seis tipos principales de pases: golpeo, empuje, empuje inverso, palmeo, acucharado y volea; estos dos últimos levantan la bola en el aire. Los jugadores pueden también llevar la bola o propulsarla con el stick, así como driblar a los jugadores contrarios por el campo; para hacer esto último, se golpea la bola de izquierda a derecha con el stick, en una acción que la hace rodar por el campo, utilizando pequeños giros de las muñecas.
Para que un gol sea válido la bola debe traspasar completamente la línea de meta entre las porterías, después de haber sido golpeada o desviada por el stick de un jugador atacante, desde dentro de los límites del círculo que marca el área de portería.
Cuando una bola sale fuera de los límites del campo se pone de nuevo en juego por medio de un golpe o un empuje desde el lugar por donde salió. Cuando la bola es enviada fuera del campo por la línea de meta por un jugador atacante, o si lo es por un jugador defensor desde una distancia igual o superior a 23 m, el juego se reanuda con un golpe hecho por un jugador defensor desde un lugar opuesto exactamente a donde cruzó la línea de meta y a una distancia de 14,6 m de la línea de meta. Los oponentes deben situarse al menos a 4,57 m de la bola.
Se le concede el saque desde la línea de meta al equipo atacante cuando la bola, habiendo sido tocada en último lugar por el equipo defensor dentro del área de 23 m, se sale del terreno por la línea de meta. El golpeo o empuje de la bola se hace situándola en un punto que se encuentra a 4,6 m del banderín de corner y los jugadores que defienden no pueden estar a menos de 4,57 m de la bola.
Los penaltis se pueden agrupar en tres tipos: penalty stroke, para infracciones defensivas graves dentro del círculo; penalty corner, para faltas defensivas deliberadas dentro del área de 23 m pero fuera del círculo, y para la mayoría del resto de las faltas cometidas en el círculo; y lanzamientos libres para el resto de las infracciones que no sean defensivas cometidas dentro del círculo y faltas deliberadas hechas dentro del área de 23 m.
El penalty stroke se tira desde un punto situado enfrente del centro de la portería a una distancia de 6,40 m. Sólo puede defender el portero, el resto de los jugadores deben situarse por detrás de la línea de 23 m. El penalty corner se saca desde el lado de la portería que elija el equipo atacante, desde un punto situado a no menos de 9,14 m del poste de portería más cercano; la bola debe estar en la línea de meta y ser golpeada o empujada por un atacante. Los defensores deberán situarse con ambos pies y el stick por fuera de la línea de meta y como mínimo a 4,57 m de la bola. Todos los miembros del equipo atacante deben situarse por detrás de la línea que marca el círculo y como mínimo a 4,57 m de la bola. Los tiros libres se conceden por infracciones más leves, como levantar el stick demasiado, obstrucciones, usar el lado equivocado del stick, agarrar el stick de un oponente y fueras de juego.
La regla de fuera de juego establece que en el momento que juega la bola un atacante, ningún otro atacante que se encuentre dentro del área de 23 m, debe estar por delante de la bola, o deberá tener al menos dos defensores entre su posición y la portería del equipo defensor. El factor a tener en cuenta es la posición del jugador cuando se realiza el pase, no la posición cuando recibe la bola.
Como en otros deportes de campo (como el fútbol y el rugby) se aplica la ley de la ventaja.
El hockey en pista cubierta, llamado hockey sala, se juega con unas reglas modificadas en una pista de 37 a 47 m de largo por 18 a 23 m de ancho. La bola y los sticks son iguales.























dissabte, 10 de març del 2012

Breu recorregut per la història de la pilota i de la trajectòria esportiva del segle XX.

Els inicis del segle són pletòrics, molta afició, partides pertot arreu, la ja comentada innovació de la corda per a complementar l’escala dels trinquets, etc. La guerra incivil va sacsejar moltes de les activitats que es feien i, entre elles, també la pilota.

La gran figura dels anys trenta i un dels més sòlids jugadors dels anys quaranta va ser Quart, Albert Arnau de Quart de Poblet. És després de la guerra quan apareix un referent amb una llarga pro-jecció en el nostre esport. Juli Palau, Juliet, d’Alginet, va ser tot un monstre, que va dominar el joc tota la dècada dels quaranta i bona part de la dels cinquanta, enfrontant-se amb les figures Quart, Llíria i Rovellet, fins que es va retirar l’any 68. Encara hui és un referent en cavallerositat, educació i bones maneres, cosa necessària per a un esport molt mal vist pels benpensants de l’època. Els seus desafiaments múltiples amb Quart i Llíria ompliren tots els trinquets del país. L’ocàs de Juliet va ser succeït al cim dels trinquets per Antoni Reig, Rovellet, de València, una altra perfecta personalització del pilotari ideal, tant en la part esportiva com en la humana. A tant arriba la seua figura que encara hui participa activament en la promoció del nostre esport. Deu anys més jove és el següent gran campió, Josep Sanvenancio, Eusebio, de Riola, que va marcar la dècada dels seixanta amb els seus duels amb Rovellet. L’estil i l’elegància d’Eusebio han perdurat molt de temps, així com la seua llarga carrera,  ja que es va retirar en una forma física admirable amb quaranta-sis anys.

Paco Cabanes,Genovés, és per mèrit propi mereixedor d’un apartat particular en aquest recull. La seua figura ompli vint anys de pilota en totes les modalitats. Els darrers anys de carrera professional de Genovés cal associar-los a dos genis emergents: Fredi i Sarasol, que gaudiren del plaer d’enfrontar-se amb el mestre.
Alfred Hernando, Fredi, de València, ha estat un dels millors atletes de tots els temps i, si no haguera coincidit amb un fora de sèrie com ara Genovés, hauria estat un as, com va demostrar en proclamar-se campió individual d’escala i corda l’any 87, i l’any següent perdé la final contra Genovés.

Enric Sarasol, de Genovés, ha tingut la gran fortuna d’estar en un moment de forma magnífic quan l’edat començava a minvar considerablement les forces de Genovés, això l’ha convertit en l’actual campió indiscutible, amb sis títols individuals.
Tot el temps passat dels anys trenta ençà ha canviat molt les circumstàncies del joc, les normes i variants del joc es mantenen exactament igual, però han aparegut carrers artificials per a jugar a pilota sense problemes i són ja molts els pobles que han creat escoles de pilota. La Federació de Pilota Valenciana es deslliga de l’estatal (que recull les variants basques) l’any 85, organitzant a partir d’aquest moment les competicions, regulant i homologant normes i mesures, etc. A poc a poc, l’esport ha anat reviscolant, guanyant inclús l’atenció de la televisió, institucions públiques i privades que financen competicions d’alt nivell, tant per a professionals com per a aficionats, es fan competicions internacionals i la galeria de figures que hem apuntat ha guanyat molts aficionats per a la pilota valenciana. Cal mirar també cap als pobles, que tants anys han estat preservant la tradició i que hui continuen proveint de professionals els circuits i tornejos de dalt a baix del país. La gran esperança està ara a les escoles, on està previst fer la pilota assignatura obligatoria per tal que tot el món conega aquest esport com part fonamental de la cultura valenciana.

Malgrat tots els esforços fets, cal encara una espenta ben gran perquè el nostre esport arribe on ha d’estar. Sense fer afició, està condemnat a un paper secundari, a ser sempre el parent pobre d’esports immensament més rics. La falta d’implicació és retratada per Llorenç Millo l’any 82 en un mitjà que ens resulta molt familiar: "Res no ha fet mai la burgesia castellanitzada del país per la nostra pilota; molt menys encara les ‘autoritats esportives’ de tota mena, i ni tan sols els universitaris, els mateixos que han acollit amb entusiasme els esports d’altres països, sobretot si els lèxics són anglesos; aquests, els estudiants, al cap i a la fi dignes fills dels seus pares, menyspreen la pilota de vaqueta per considerar-la pròpia de gent baixa, i gens escaient per als intel·lectuals".

WEB IMPORTANT:
http://www.uv.es/pilota/introduccio/totintro.htm

dimarts, 6 de març del 2012

EQUIPAMENT D'EF EN EL TERCER TRIMESTRE.

NORMES EDUCACIÓ FÍSICA EN EL CP COMARCAL HISPANIDAD D'ORBA.


S'haurà de venir a classe amb roba esportiva (camiseta, pantalons curts/llargs o xandall) i sabatilles esportives.
Desprès de la sessió d'EF cal canviar-se la camiseta (la roba que s'utilitza a classe no pot ser la mateixa que utilitzeu al carrer), llavar-se les mans i la cara amb sabó.
La roba que s’utilitza a classe no pot ser la mateixa que utilitzeu al carrer (cal canviar-se la camiseta desprès d'acabar la sessió d'EF de roba).
No es permetrà realitzar Educació Física sense portar les sabatilles esportives ben lligades o portant roba que no ens permeti moure’ns còmodament: pantalons, camisetes o tirants que cauen.
Si no segueixen les normes anteriors, la nota d'actitud es veurà afectada negativament.

RETARDS
La classe començarà puntualment. Els alumnes tindran 5 minuts per canviar-se. Arribar més tard implicarà acumular un retard injustificat (Cal que us canvieu ràpid!)
Cada retard injustificat implica 1/2 falta. (2 retards =  1 falta injustificada)

L'alumne que vinga a classe més de tres vegades sense equipament esportiu (roba esportiva o bolsa d'higiene personal) es considerarà com suspès en actitud. El mestre d'Educació Física  decidirà si l'alumne ha de fer o no la pràctica de la classe.

Recordeu que cal justificar les faltes d’assistència també al professor d’Educació Física, ja siga amb una fotocopia del justificant o ensenyant-li l'agenda amb el justificant abans o després de lliurar-lo al tutor.

Les faltes s'han de justificar en un període inferior a 7 dies.

FALTES
Més de 2 faltes injustificades………….....................…Suspens en actitud
Més de 2 faltes equipament…………….................…..Suspens en actitud (4)
Una falta més...un punt menys en actitud.....................4 faltes (3), 5 faltes (2)
Més de 4 faltes injustificades……………...............…..Suspens global
Més de 4 faltes sense justificant mèdic.........................Treball de recuperació + control
Més de 8 faltes seguides per lesió….........................…Treball de recuperació + control
2 retards injustificats.....................................................1 falta d’assistència
1 expulsió de classe.....................................................  a 2 faltes injustificades
No anar vestit correctament..........................................1 punt menys a la nota d’actitud
Parlar malament a companys i/o professor.................. 1 punt menys a la nota d’actitud
                                                                 

* L’actitud és un 30% de la nota global.
* Procediments (pràctica) és un  40% de la nota global.
* Coneixements (teòric) és un  30% de la nota global.

TREBALL 3r TRIMESTRES D'EDUCACIÓ FÍSICA.
PILOTA VALENCIANA EN LA MARINA ALTA.

1) Història de la Pilota Valenciana.
2) Instal·lacions i material del joc.
3) Modalitats.
4) Pilotaris en actiu i retirats.
5) Jugadors de pilota que han marcat època en la Marina Alta.
    (Parla com a mínim de dos pilotaris).

NOTA:

Per cada apartat del treball, cal escriure un full mínim per davant i per darrere amb bolígraf blau o negre.
Les fotografíes que inclogueu, ho feu en un full al final del treball.

ENTREGA DEL TREBALL SETMANA DEL:
Dilluns 21 al divendres 25 de maig de 2012.

. INFORMACIÓ: Orba 07 de març de 2012.  
. Una salutació.  Carles Siscar (Mestre d'EF). 
           

La pilota valenciana és l'esport de pilota autòcton del País Valencià. Dos jugadors o equips front a front competeixen a llançar-se una pilota amb la mà sota determinades regles, depenent de la modalitat, tals com que la pilota passe per sobre d'una corda o avance unes ratlles en terra.
Tot i que normalment se la coneix simplement com a Pilota, s'anomena Pilota valenciana per distingir-la d'altres jocs de pilota, com la pilota basca, que es juga normalment contra un mur. Sota aquest nom genèric hi ha tot un seguit de modalitats que es diferencien segons la pilota amb què es juga, el recinte de joc o les comarques en què es practiquen.
Excepte en el cas del frontó, totes les modalitats de la pilota valenciana es caracteritzen per què els jugadors estan acarats, separats per una corda o unes ratlles en terra, i han de colpejar la pilota amb la mà (que durà unes proteccions segons el tipus de pilota). En general, s'hi pot jugar al carrer (Galotxa, Llargues, i Raspall), o en un trinquet (Escala i corda i Raspall).
Per ordre alfabètic, les modalitats reconegudes per la Federació de Pilota Valenciana són:
  • Escala i corda: Practicada en els trinquets amb una corda de vora 2 m al mig de la canxa que separa els dos camps i per damunt de la qual ha de passar la pilota, i que li dona una especial dificultat tècnica. Juntament al Raspall, compta amb jugadors professionals.
  • Galotxa: Similar a l'escala i corda però jugant-se al carrer (natural o artificial).
  • Galotxetes: Aquesta modalitat es juga en la galotxeta, una xicoteta canxa entre un o dos jugadors per equip. Es disputa a l'aire, aconseguint-se un 'quinze' cada volta que la pilota del rival toca o no aconsegueix passar la corda o s'introdueix la pilota en un dels caixons (forats als cantons de la galotxeta) del rival.
  • Llargues: Sembla que és la modalitat més antiga, es juga al carrer, i té com a característica (que les altres modalitats han perdut) l'existència de les ratlles, una mena de meitat del camp mòbil. Té variants com la Palma i la Perxa. Per ser la més propera a l'origen comú ha servit de base per reglamentar el Joc internacional dels Campionats Internacionals de Pilota.
  • Pilota blanca: Modalitat practicada a l'Horta Nord, avui en dia reivindicada per les Falles de València.
  • Pilota grossa: Modalitat només jugada a l'Abdet i a Parcent, precursora de les Galotxetes. Consisteix en jugar a les Llargues en un trinquet.
  • Raspall: És l'altra modalitat, a més de l'Escala i corda, que compta amb jugadors professionals. Es juga en trinquet o al carrer, i el nom ve del fet que el pilotari ha de raspar el terra amb la mà per tornar la pilota, per què sovint hi va rodant. És la modalitat més dura físicament.