APUNTS D’ATLETISME.
1.Introducció.
L’atletisme és considera l’esport més antic del planeta.
Hi ha diverses teories que apunten a l’any 880 aC com a data d’inici de
l’esport però la teoria més acceptada és la del 776 aC perquè són els primers
jocs dels quals s’han trobat escriptures que ho demostren.
Estadi d‘ Olimpia els atletes començaven als 12 anys
l’entrament i la preparació física a la pista. A més hi havia proves diferents
a les actuals, per exemple s’hi contemplava la lluita, boxa, pancraci (una
combinació de les dues anteriors), carreres de quàdriques… d’altra banda ja es
disputaven moltes altres proves com els llançaments de disc i javelina, curses
de velocitat, salt de llargada….
Amb l’arribada del cristianisme els Jocs van anar
perdent interès. L’any 394 dC l’emperador romà Teodosi I el Gran els va abolir
perquè eren considerats pagans.
Fins a mitjans del segle XIX no es van reprendre a
Anglaterra, on havia crescut l‘ interès pels esdeveniments esportius, i per
tant, també per l’atletisme.
Als Estats Units al 1868 es va fundar el primer club
d’atletisme. Això va desfermar l‘ interès per aquest esport tant a Europa com a
Amèrica.
Tot i això no va ser fins els jocs d‘ Estocolm, al 1912
que no es van començar a cronometrar les carreres; va ser, per tant, el primer
cop que es van comptar les marques.
El 20 d’agost del 1913 es va fundar la Federació
Internacional d’ Atletisme Amateur (IAAF) amb seu a Londres. Els fundadors van
ser 16 països, però actualment ja l‘ integren 137.
2.Classificació
i reglament
Al 1976 es va acordar que tots els rècords i proves
s’expressin de forma mètrica.
Les proves a l’atletisme s’acostumen a classificar en
tres grans blocs:
-curses (velocitat, tanques,
resistència, marxa, relleus…)
-concursos (salts i llançaments)
-combinades (decatló i heptatló).
Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen en
córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l’objectiu
de completar-la amb el menor temps possible. Hi ha algunes curses on en comptes
de recorre una distància determinada el més important és el temps. Les més
importants són:
• 100 m, 400 m, 1500 m, 10000 m, mitja marató i la
marató.
• Tanques i obstacles: 110 mt, 400 mt i 3000
obstacles.
• Marxa.
• Relleus: 4×100 m i 4×400 m.
3.
Sessió d’entrenament
3.1)LES CURSES
Les carreres de velocitat són les carreres on la
distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres
llisos, els 60, els 100, els 200 i els 400 són categoritzades en aquest grup. Aquestes carreres es caracteritzen
perquè l’atleta comença la carrera ajupit als estrebs (més coneguts
com a starting o tacs de sortida) que l’ajudaran a guanyar impuls al principi
de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L’atleta no
escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l‘
única excepció és a la prova dels 400 metres, on l’atleta pot rebaixar la
velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones.
Les carreres de mig- fons són aquelles compreses
entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres
llisos, la de 1.500 i la de 3.000. En aquestes carreres l’atleta segueix una
estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar
tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la
mateixa velocitat.
En
aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una
línia corba de la pista, sense carrer únic; l‘ única excepció són
els 800 metres llisos on si que es comença amb starting i durant una distància
hi ha carrer únic.
Els crossos es caracteritzen per disputar-se en
mig de camins, muntanyes, camps, etc. en comptes de fer-ho a la pista. Les
carreres de fons són totes les curses d‘ una distància superior als 3.000
metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres fora de pista), crossos (fora de
la pista)…
Les carreres de tanques són de 400 metres o
inferiors en distància. L’atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de
diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques
és diferent segons la distància que es recorri.
Les carreres d’obstacles són semblants, la distància
més comuna són els 3.000 metres, l’atleta ha de superar obstacles que no poden
caure i cada volta han de superar una riera.
Les carreres de relleus hi participen 3 o més
habitualment 4 atletes del
mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i
passant un tub rígid anomenat testimoni
al següent del seu equip. El canvi s’ha de produir en una zona de 18 metres. Si
durant la carrera a un atleta li cau el testimoni, aquest l’haurà de recollir i
no un altre del seu equip. A més, a l’hora de recollir-lo no es pot entrar a un
altre carril si això pot interferir en un atleta contrari.
En la marxa els atletes han de tenir sempre un
peu en contacte amb el terra, o aparentar-ho a simple vista, tot i que sovint
no es compleixi completament aquesta norma, serveix per a evitar que els
atletes corrin. Només es sancionarà si s’incompleix clarament, l’atleta que ho
faci rebrà les targetes dels jutges. Les distàncies comprenen des dels 1.500
metres fins als 50km
3.2) CONCURS
Els concursos són aquelles proves de l’atletisme que no
són ni curses ni combinades: els
salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup
són molt variades i diverses. Els salts son: salt d’alçada, salt amb perxa,
salt de llargada i triple salt, i els llançaments: el pes, disc, martell i
javelina.
En el salt d’alçada l’atleta ha de superar un
llistó saltant-hi per sobre. La tècnica emprada actualment és la de fosbury.
El salt amb perxa té aspectes comuns amb el
salt d’alçada: l’objectiu es passar un llistó per sobre, en aquest cas, però,
els atletes s’ajuden d’una barra flexible anomenada perxa.
El salt de llargada consisteix en fer el salt a
major distància horitzontal del punt de batuda. El triple salt és igual excepte
que des del punt de batuda fins la fossa es poden fer 2 passes per acabar amb
un salt (que seria com la tercera passa).
El llançament de pes consisteix en llançar un
pes de 7,26kg el homes i 4kg les dones el més lluny possible sense sortir d’un
cercle de llançament.
El llançament de disc i el llançament de martell
consisteixen, també, en llançar el més lluny possible un disc o un martell
respectivament donant una voltes prèvies per agafar impuls.
El llançament de javelina en comptes de
desenvolupar-se en el cercle de llançament es fa en un passadís, també s’ha
d’intentar llançar el més lluny possible el javelina.
3.3) COMBINADES
Es tracten de “conjunts” d’algunes de les proves
esmentades anteriorment. Són el decatló
i heptatló.
En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien
segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas
del decatló.
Al decatló es realitzen les següents proves:
(primer dia) 100m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d’alçada,
400m llisos; (segon dia) 110m tanques, llançament de disc, salt amb perxa,
llançament de javelina i 1500m. Aquesta prova només és masculina.
A l’heptatló es realitzen les següents proves:
(primer dia) 100m tanques, salt d’alçada, llançament de pes, 200m llisos;
(segon dia) salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres llisos.
Aquesta prova només és femenina
4.
Actituds, valors i normes
Reflexió sobre la competició. Tema debat sobre:
-Valors positius i negatius.
-Educació de l’esforç
