HISTÒRIA: EL JOC DE PILOTA VALENCIANA
https://sites.google.com/site/webquestlapilotavalenciana/home
Segle XIX. Auge popular i desdeny burgés
El segle XIX és d'una gran importància per tal de comprendre la consideració que el joc
de pilota té per als valencians actuals. La seua pràctica decau en totes les regions
espanyoles fins a desaparéixer, tret del País Basc, que, com hem vist, en la segona mitat
de la centúria abandona el juego largo i promociona les noves modalitats de joc indirecte.
És aleshores quan els valencians estimen com una cosa pròpia i exclusiva un joc que no
cessa en el seu auge i que, a més, es remunta a temps medievals.
Per tal d'evidenciar la preponderància i la generalització que hi obtingué, només cal
recordar que es multiplicà la construcció de trinquets. Sols a la ciutat d'Alacant se
n'obriren cinc.
A la ciutat industrial d'Alcoi s'inaugurà l'any 1863 el del carreró de la Cova Santa, que
tingué com a arrendatari el famós jugador Vicent Sapina "Bota". Estava obert de 7 del
matí a 8 de la vesprada, se suposa que en les estacions de més hores de llum. Constava
de tres galeries cobertes i anunciava abonaments mensuals.
A Dénia, arrambat a les muralles del castell, s'obrí l'any 1874 el de Vista Alegre, hui
gojosament recuperat. A Xàbia també s'aprofità la muralla per bastir-ne un.
A Gandia es reedificà el que havia estat recolzat a la muralla nord, que tornà a
desaparéixer en enderrocar-la, però en els darrers anys del segle se n'obriren dos quasi
consecutivament.
A Castelló probablement són també del segle XIX el trinquet de Baix, situat al carrer
Governador, i el de Dalt o de l'Hospital.
A València també inauguraren cinc trinquets entre els quals destaca el del carrer Pelayo,
que obrí les portes el 20 d'agost de 1868 i que hui és considerat la catedral de la pilota
valenciana. Segons Lluís Tramoyeres, en tots es jugava a l'estil del país, és a dir a
llargues, amb pilota de vaqueta i guant de cuir. La corda divisòria es degué introduir en el
tombant del segle.
També el joc al carrer assolí el seu apogeu amb partides i desafiaments memorables com
alguns de què es feu eco la premsa tals com el que s'organitzà entre el marge esquerre i
dret del Xúquer, celebrada a Benifaió d'Espioca el desembre de 1849. S'enfrontaren
Roquet de Penàguila, Salvador Cremades de Bellreguard i el Sagal de Petrer; contra
Miquelet de Riba-roja, el Paler de Torrent i Caragol de Benimàmet. En un poble que
ratllava el miler d'habitants, s'ajuntaren quatre mil espectadors. Les travesses foren
quantiosíssimes i no es produí cap incident digne de menció. Tant ahir com hui es tracta
d'un deport de cavallers on el públic fa gala de respecte i educació.
Una altra partida important fou la disputada a Ondara el 26 de novembre de 1880 entre
jugadors de la Marina i de la Safor en la qual s'arribaren a travessar 60.000 rals, una suma
extraordinària per a l'època.
O la jugada a Alcoi el 27 d'abril de 1894 com a un acte important de les festes de Sant
Jordi, en què s'acararen Nelet de Murla, Daniel de Murla i Juliet d'Ondara, contra Jaume
de Petrer, el Barberet de Beniarbeig i Angelino de Benigembla. Com hem pogut
comprovar, les procedències dels jugadors conformen un bell mosaic de la geografia
valenciana.
Els pilotaires famosos eren reclamats en viles i ciutats per a les fires i les festes patronals,
o per a partides de rivalitat, que immediatament generaven una gran expectació. La seua
popularitat arribà fins al punt que folkloristes com Martí Gadea, en Tipos, modismes y
coses rares y curioses de la terra del Gé, o Josep de Orga, en un apèndix del llibre Tipos
d'auca, coordinat per Constantí Llombart, esmenten els més destacats de la primera
meitat del segle amb les seues característiques més definitòries: Roquet de Penàguila,
expert a arreglar partides i a guanyar o perdre en funció de les travesses; Bandera, destre
a fer l'escala; Melero, que li deien així pel seu ofici, el qual exterioritzava l'alegria fent
volantins; el Nene, combatent amb els liberals, que tenia una casa de beguda; els
germans Panxes, carnissers; el Pilotero, artesà de pilotes de vaqueta, dolçainer i
organitzador de la dansa dels nans en la processó del Corpus... I un altre personatge
pintoresc i entranyable de la ciutat de València, Mondiu, que allà per 1860 es posava pels
matins a la plaça de la Seu a imitar amb les seues carreres i colps, ell tot sol, ferint i
restant, els jugadors que els dos centenars de persones que solia convocar coneixien
sobradament: Bota, Caragol, Mateuet de Montaverner, Roquet...
Però a més d'eixes figures, el joc de pilota era practicat en qualsevol carrer dels pobles
com un dels entreteniments preferits dels valencians. Martí Gadea, en la seua obra Tipus
d'espardenya i sabata, ens n'oferix un bon exemple en la descripció que realitza de les
famílies del seu lloc de naixença, Balones (el Comtat). Allí apareix "el Cabrerot", "un
homenòt com un trinquet, gròs y quadrat", i d'altres com el tio Flaret, que no pensaven
"més qu'en divertirse pròu corrent festes, juant à pilota y jarrant en giques...".
El mateix autor escriví una obreta, probablement al·lusiva, però il·localitzable, titulada
Pilotes y marchadors; i en la celebrada Ensisàm de totes hebres, fins i tot se li acudí fer de
la pilota solució d'endevinalla:
Soc dona y tinc prou faltes,
estic del tot unflada,
y em peguen en les galtes
al vórem sols parada.
D'altres com Josep Maria Bonilla, en "Versos d'esclafit", trobaren en el joc de pilota una
bona translació metafòrica del seu tarannà singular i combatiu:
Que trach llarch de sobaquillo
de baix cama y de rebot.
I els redactors d'El Mole, en els diversos títols que el periòdic anà adoptant, trobaren en
les locucions del joc un bon instrument de suport per als seus contundents judicis polítics.
En El Rabe (3-X-1840) asseguren que tot el que han comentat en la sessió és veritat. El
qui els pretenga replicar "que alse el cap, y li tornarem la pilota al chòc més pronte que
dirà sirera". En El Piulo (12- XI-1840) afirmen que es tornarà a reproduir "poc ú manco" la
mateixa ineficàcia paralitzadora i el "chóc quedarà à dos y ralla, y la pilota encalà". En El
Tro (20-XI-1840) reclamen instaurar una regència a Bilbao que no s'encante: "que pegue
à dreta y esquérra y de mandró y de baix cama".
Curiosament, en ocasions, les tensions polítiques també afectaren la pràctica del joc. Al
desembre de 1848, Manuel Penarroja, arrendador del trinquet de les Ànimes de Llíria,
demanà una rebaixa en la quantitat a pagar perquè la major part d'aficionats de la vila,
"sugetos muy comprometidos a favor del trono de nuestra Reyna", havien deixat de jugar
per les contínues amenaces de les faccions carlistes. El clergat propietari desestimà la
petició perquè entenia que la subhasta s'havia realitzat a tot risc.
En el període que ressenyem també succeí un altre fet que, en el cas valencià, té una
relativa importància. El 30 de juny de 1857, Salvador Cerdà, trinqueter de l'Encarnació,
presentà a l'Ajuntament de València un reglament per tal d'aclarir els continus dubtes que
s'hi generaven en el transcurs d'unes jugades sobre les quals s'havia apostat.7
Dissortadament no descriu el joc, però sí les curioses circumstàncies que podien ocórrer,
especialment en la qüestió de les ratlles. Tot i la modèstia de la iniciativa, és el primer text
sobre la normativa del joc escrit per valencians, potser perquè la seua idiosincràsia ha
confiat tradicionalment en la paraula donada, tant per a l'exercici de la justícia, cas del
Tribunal de les Aigües, com per als tractes de venda de collites.
Cap a finals de segle s'inicià una evolució sociològica que acabà afectant seriosament
l'esdevenidor del joc de pilota. Es tracta d'un cert menyspreu de la burgesia de la
Restauració, que paral·lelament encetava el procés de substitució lingüística a favor del
castellà, cap a un joc que consideraven rústec i contrari a la modernitat. L'actitud de la
classe dominant valenciana, tan contrària a la de la burgesia basca, que expandí fins i tot
internacionalment les seues modalitats de joc acabades d'estrenar, influí poderosament
en el prestigi social del joc de pilota valenciana i la seua possible difusió.
Ens podem fixar, per exemple, en el cas de Gandia, que, a partir de 1881 amb l'enderroc
de les muralles, l'eixample de la ciutat, el ferrocarril a vapor, l'Exposició Regional i l'edició
de premsa pròpia, s'obria a la modernitat i al progrés. El joc de pilota hi hagué de suportar
una sèrie de prohibicions promulgades amb crides públiques i remarcades en les
ordenances municipals de policia urbana publicades l'any 1882. Es vedava qualsevol joc
de xiquets que causara perjudici a carrers i passeigs, arbres, parets, portes, vidrieres i
fanals de l'enllumenat. Així mateix, les carreres susceptibles de molestar els vianants, les
paraules indecoroses, les rinyes i les harques, la solta de petards i coets i, explícitament,
els jocs de la tonya i el de pilota.
El primer setmanari gandià, El Litoral, col·laborava decididament en l'animadversió cap a
un joc que semblava voler eradicar. No sols reclamaven la intervenció de la policia
municipal a la plaça del Palau, que "algunos ninos y aun menos ninos" convertien en
trinquet amb perill dels transeünts i els residents, a banda dels crits i la gatzara; o al carrer
de la Llimera, on habitualment a la una del migdia s'entretenien "unos chicos grandes"
jugant a la pilota i molestant el veïnat, sinó que, a més, feien campanya
7. Arxiu Municipal de València. "Reglamento para el juego de pelota del trinquete de la Encarnación",
secció primera sub-I, classe III, sub D, Expedients de fira i festes.
perquè l'Ajuntament, tan propici a les reformes urbanes, venguera el trinquet de pilota
existent al costat de la porta de València, "que para nada aprovecha, y a que ademés que
se vendería como solares a muy buen precio, se hermosearía mucho Gandía si allí se
edificara". El text és d'agost de 1881. El trinquet es venia el maig de l'any següent.
Però era un moment en què les bones partides congregaven gent no sols de la comarca
de la Safor, que comptava més de 50.000 ànimes, sinó també de les comarques veïnes.
Així la demanda provocà que, a finals de 1897, Miquel Peiró Fuster obrira un trinquet a la
vora de la carretera d'Albaida; i l'any següent, Salvador Llorens Garcia, un altre entre una
fàbrica de gel i la senda de València, fitant amb les instal·lacions del ferrocarril, motiu pel
qual es denominà trinquet de l'Estació.8 D'altra banda començaren a construir-se'n en
altres municipis veïns. Per exemple, el maig de 1900 se n'obrí un altre al limítrof
Bellreguard.
8AMG. Expedients i sol·licituds per a llicències de construcció i reforma 1895-1900, sig. 1791
Segle XX. Perills, incerteses i adequacions
A principis del segle XX el joc de pilota es trobava escampat per totes les comarques
valencianes, s'havia ensenyorit dels carrers i era un acte destacat de les festes majors.
Els desafiaments entre els jugadors més destres de pobles veïns il·lusionaven la gent, que
els comentava animadament i acudia amatent per tal de viure l'emoció de la contesa i
travessar alguns duros. Era un ambient que descriu ben vivament la primera autobiografia
d'un jugador de pilota, la de mossén Vicent Cremades Marco El Blanquet.
Augmentà profusament el nombre de trinquets, però només esmentarem els de Crevillent,
Elx, Elda i Petrer, a les comarques meridionals de la vora del Vinalopó; o els de les més
septentrionals, com Morella (els Ports) i Benassal (Alt Maestrat). A la Serrania, com pertot
arreu, jugaven a llargues, i a la Marina, a perxa; a la Safor i la Vall d'Albaida, al raspall; a
l'Horta a galotxa; i a Monòver, sembla que a les cavallerisses dels hostals començava el
germen de les futures galotxetes; als trinquets, a raspall, escala i corda i al rebot.
Per exemple, a Gandia, després de cinc segles dictant ordres contra el joc de pilota, el
deport valencià per excel·lència continuava ben viu. En les festes patronals solien
organitzar grans partides, tant als trinquets com al carrer. L'any 1904 se n'anunciava una
d'espectacular al trinquet Nou en què "jugaràn los màs diestros pelotaris, conocidos en
Valencia y todo el Reino". L'any 1915, es disputaren al carrer Duc Carles de Borja. I, així,
amb alguns alts i baixos, i amb presència inclosa de l'inspector perseguidor de
blasfèmies, l'antic fil conductor persistí. Fins i tot l'any 1924 al padró d'habitants de la ciutat
hi havia censades les germanes Alandete Serra, una sabatera i l'altra pilotera9
9AMG. Padró d'habitants 1924, fol. 48 v, sig. 1751.
L'any 1927 hi hagueren vibrants desafius al carrer Vallier-Pellers. I quan desaparegueren
els dos trinquets mencionats, se n'obrí un altre, l'any 1936, que fou col·lectivitzat durant la
guerra, temps en què el rector-pilotaire Vicent Cremades visqué el moment més decisiu
de la seua existència en què es lliurà d'un imminent afusellament perquè els mateixos que
l'havien ordenat li descobriren, a la butxaca, un guant de jugar a pilota, cosa que els
despertà admiració i respecte.
Aquell trinquet, anomenat Vell, coexistí fins a 1988 amb el del Zurdo, inaugurat el 16 de
maig de 1952, considerat hui el segon en importància de tot el país després del capitalí
Pelayo.
Així mateix diverses obres literàries prengueren com a tema el joc de pilota com un
element ben representatiu de la cultura popular valenciana. Hi destaquen l'extens romanç
"La partida de pilota", d'Antoni Palanca i Hueso, premiat en els Jocs Florals de Lo Rat
Penat l'any 1904. La novel·leta Val y trenta... de Josep Barrachina, apareguda l'any 1909
en la col·lecció de narrativa curta El Cuento de Dumenche. O l'agosarat exercici escènic
d'Estanislau Alberola en la peça en un acte i en vers De la mateixa sanc, estrenada l'any
1926 en el teatre Moderno de la capital i publicada poc després en la col·lecció Teatro
Valensié, on la trama es desenvolupa al voltant d'una partida de pilota de galotxa i bot,
interpretada amb tota versemblança davant els ulls dels espectadors.
En canvi, a València, focus irradiador d'ideologia i de modernitat, el secular joc valencià
dequeia acceleradament. Desaparegueren els trinquets de Marxalenes i el de Juan de
Mena i quedà només el de Pelayo, prop de l'estació de trens, que facilitava l'assistència
dels aficionats dels pobles de l'Horta, atrets per l'interés d'uns cartells que patentitzaven la
puixança del joc en totes les contrades del territori, tot i que la seua confecció quedava
coartada en part per la lentitud de les comunicacions. Així, per exemple, el 19 d'octubre de
1922, el diari Las Provincias anunciava una partida a les tres de la vesprada entre Puchol
de Llíria; Meseguer de Sueca i Minana de Simat (rojos) contra Espuig de Val ència;
Andrés de Marxalenes i Andrés d'Alboraia (blaus). És a dir un equip amb components del
Camp de Túria, la Ribera i la Valldigna contra un altre de l'Horta. Però s'advertia que, si
els de Llíria i Simat no arribaven a temps, la partida s'ajornaria un dia i se'n jugaria una
altra entre Molina de Gandia; Aranda de Vallada i Calvo de València (rojos), contra
Martínez de Paterna, Andrés d'Alboraia i Llorenç de València (blaus). S'afegien, per tant,
la Safor i la Costera.
Eixes combinacions constituïen un preciós exemple d'incorporació de les comarques a
una capital que massa sovint s'hi girava d'esquena i es tancava, autosatisfeta, al cinturó
del Camí de Trànsits, aliena el batec dels pobles. De qualsevol manera es tractava d'un
exercici d'intercomunicació enganyós. L'esbós de la falla Comèdies-Tertúlia de l'any 1900
al·ludia a les reformes urbanes i les seues conseqüències, i retratava un obrer, armat amb
un pic, enderrocant les manisetes indicadores del carrer Trinquet de la Morera, mentre uns
personatges populars es retiren abatuts, carregats amb unes escasses pertinences.
L'escena reflectix magníficament la situació i els nous factors a tindre en compte: una
ciutat densificada al màxim, que en el darrer quart del segle xix multiplicà per 1'5 els seus
habitants i que estava redefinint els seus àmbits; la pressió urbanística, com ja vérem en la
referència de Gandia; la ideologia de la burgesia urbana, que pretenia una classe
treballadora productiva i disciplinada, que no interrompera la seua tasca per qualsevol
diversió injustificable com l'assistència a partides de pilota; i al mateix temps, una voluntat
de distanciament de la rusticitat pobletana, que incloïa també el canvi idiomàtic.
L'any 1908 el llibret de falla dels carrers Ciril Amorós-Pi Margall, premiat per Lo Rat
Penat, del qual era autor Severí Guastavino Robba, constatava que els xiquets, que abans
es contentaven jugant al sambori o a la pilota, ara preferien el diàbolo.
L'any 1923 la revista Pensat i Fet, fidel testimoni del seu temps, indica molt
encertadament la nova orientació de les festes del cap i casal. A més de la seua gràcia
implícita, la literatura fallera fa evident també el seu valor sociològic:
El programa és atractiu,
puix hi ha músiques i ball
i lo que és més suggestiu:
un gran partit de foot-ball.
Efectivament el futbol era un esport emergent, que provenia d'Anglaterra i que era ben del
gust de les classes dominants, amb poder per a difondre i imposar estils i modes. La
novetat relegava els models ancestrals amb el vistiplau de la burgesia urbana, que
l'endevinava útil com un instrument per a apaivagar les tensions socials i fins i tot per a
crear falsos enemics comuns, com una nova església capaç d'unir emocionalment els
anhels de milers de persones, moltes d'elles procedents de l'èxode rural, que havien
abandonat les seues formes de vida amb el consegüent desarrelament, i que maldaven
per integrar- se en la nova societat de masses.
L'antítesi entre la ruralia i l'urbs és el tema de la comèdia dramàtica en tres actes i en vers
Terres secanes d'Estanislau Alberola, estrenada al teatre de la Princesa de València a
l'abril de 1924. L'ancià senyor Vicent critica durament els seus néts per descastats. Els
fonaments de la vida del poble són la terra, la casa i la fe. Això és la pàtria, juntament amb
els costums populars, com el joc de pilota.
Les dos línies de tensió apuntades podien conduir a la deslegitimació o a la folklorització
de les formes culturals tradicionals entre les quals hi ha el nostre esport, que ara
s'enfrontava, a mitjà termini, a un perill superior al que representaven les seculars
prohibicions. L'espontaneïtat popular del joc de pilota, entés com a consubstancial a la
vida quotidiana dels valencians i practicat quasi exclusivament com a deport, és a dir,
entreteniment o diversió, entrava en conflicte amb un esport alié, mancat dels antics
elements de relació amb l'entorn, però que esdevindria ben prompte espectacle de
masses. A més tot el poder estructural de la premsa, la ràdio i la publicitat es decantaren
primordialment al servici del nou esport mentre que el joc de pilota s'eclipsava a les
ciutats, tot i que encara lluïa als pobles, a pesar que vivia absolutament desprotegit, com
la planta silvestre de què parlava Llorenç Millo. Curiosament els setmanaris valencianistes
del temps de la II República com El Camí obliden el joc de pilota, tot i que parlen de futbol,
boxa, atletisme, ciclisme o aviació. Devien pensar, també, que la via de la modernitat
estava renyida amb la tradició?
En la immediata postguerra es crea la Federación Espanola de Pelota, on també s'inclou
la valenciana, però amb un pes insignificant al costat de la preeminència de la basca.
Això, però, no fou obstacle perquè els trinquets seguiren omplint-se, perdurara el joc al
carrer i anaren succeint-se generacions de magnífics jugadors amb Quart, Juliet d'Alginet,
Rovellet, Eusebio o Genovés com a màximes figures. Ara bé, durant els anys 60 es
produïren una sèrie de canvis sociològics que podien agreujar fatalment el ja incert avenir
del joc de pilota en terres valencianes. L'aparició de la televisió, amb la promoció i la
popularització dels més diversos esports, estranys fins aleshores, com el tennis, el
bàsquet o l'handbol. L'expansió econòmica, amb els cotxes, que començaren a
embarassar els carrers; les noves formes constructives, amb miradors d'amples finestrals
i vidres fràgils; la revolució dels sectors productius en què la població ocupada en el
secundari i en el terciari superaren la de l'agricultura, amb la consegüent alteració dels
horaris laborals i dels hàbits socials, i la relegació del carrer com a espai de relació
humana, eren factors crucials que amenaçaven la pervivència del joc de pilota.
Començaren a tancar-se trinquets mentre que s'obrien els primers poliesportius
municipals. Un indicatiu poderós de les noves tendències.
Els escassos tractadistes del joc, Roberto Roselló, Jorge Trulock o Llorenç Millo,
palesaren en els seus textos el pessimisme que es respirava. Fins i tot Millo, que
enllaçava el joc de pilota a la llengua pròpia com a trets distintius dels valencians, en
preveia una desaparició conjunta.
Però amb la consecució de la democràcia i la promulgació de l'Estatut d'Autonomia, els
valencians iniciaren un retrobament cultural i una recuperació de l'autoestima que
n'afavorien la revitalització, a la qual coadjuvà també el nou impuls que significà la
institució de la Federació de Pilota Valenciana. La Federació ha realitzat, a partir de 1985
amb la presidència de Víctor Inúrria, una fecunda labor, després continuada pels seus
successors.
Lluny de buscar una preservació folklòrica, abordaren una modernització del joc en tots els
aspectes. Comprengueren que la conservació passava per l'esportivització, per la qual
cosa, amb els escassos mitjans de què disposaven, s'iniciaren noves competicions,
s'establiren convenis amb entitats patrocinadores, s'encetaren contactes amb altres
regions d'Europa on es practicava alguna modalitat de pilota a mà, que conclogueren amb
l'organització de competicions internacionals i també amb la celebració d'un congrés
mundial; començaren les retransmissions d'algunes partides per la televisió autonòmica, i
fins i tot aparegueren publicacions periòdiques monogràfiques del nostre esport, a més
de les seccions fixes de la prensa general. D'altra banda es fomentà la creació d'escoles
de pilota i la relació amb el món universitari, de tal manera que la societat poguera
adquirir, encara que fóra una mínima consciència de la importància històrica del joc de
pilota per al poble valencià i la necessitat d'estimar-lo i promoure'l. També alguns artistas
hi han col·laborat. Especialment destacada fou l'exposició de Manolo Boix "El punt dins el
moviment".
Alguns municipis bastiren carrers artificials i trinquets, i recentment el govern valencià ha
anunciat unes mesures que poden resultar importants, com l'edificació de minitrinquets en
les noves instal·lacions escolars. Seria convenient que eixa iniciativa anara acompanyada
de la introducció del joc de pilota dins el currículum educatiu com una matèria optativa
específica i una formació adequada del professorat.
Ara bé existixen uns problemes irresolts que poden aigualir els avanços aconseguits. No
ixen suficients nous jugadors amb la qualitat necessària, possiblement perquè la
professionalització és molt difícil d'assolir i perquè, a diferència d'altres esports, no existix
una tecnificació formativa estructurada, inconvenient que es podria pal·liar amb una
decidida implicació de la promoció empresarial. D'altra banda el nostre esport encara
necessita d'un gran esforç de difusió i de dignificació per tal que adquirisca el prestigi
necessari que li permeta progressar amb un consens generalitzat. Així mateix no resulta
fácil renovar el públic del trinquet; potser que la morositat de les travesses inicials allunye
els espectadors ocasionals. També la qualitatde les retransmissions televisives és
manifestament millorable i caldria, a més, seleccionar-les i publicitar-les adequadament.
Així com dedicar al joc de pilota consignacions pressupostàries públiques que no siguen
merament simbòliques, o augmentar-les si algunes institucions ja les contemplen.
Si el joc de pilota ha perdurat entre els valencians mentre que ha desaparegut en quasi tot
el continent, és perquè arrelà més profundament. Com hem vist, el practicaren quasi des
de la fundació del regne tots els estaments socials: esclaus i nobles, moros i cristians,
camperols i burgesos, al trinquet i al carrer, superant tota mena d'impediments.
Un suport col·lectiu semblant és necessari perquè el bell, noble i antic joc de pilota, un
preciós patrimoni cultural europeu que els valencians han sabut conrear al llarg dels
segles i que hui consideren orgullosament un senyal d'identitat, tinga un futur digne i
possible en el mil·leni que estrenem enfront de l'assetjament voraç de les
despersonalitzacions globalitzadores.
