ESPORT ADAPTAT.
La Constitució Espanyola de 1978.
Capítol
III, Article 49.
"Els poders públics realitzaran una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als quals prestaran l'atenció especialitzada que requerisquen"
La pràctica d'exercicis físics sempre ha sigut considerada com un element essencial per a l'assoliment d'una bona salut.
Un problema habitual, en el cas dels xiquets afectats per qualsevol forma de discapacitat, fins i tot en les menys severes, és la de no realitzar exercicis físics de forma sistemàtica.
Com és freqüent, l'entorn familiar, dins dels seus mecanismes de sobreprotecció, tendeixen a desestimar la pràctica de l'esport, veient aquesta com un perill per a la salut del xiquet, i no com una forma de desenvolupar la seua capacitat física.
Si ens proposem que aquests xiquets tinguen un desenvolupament integral, no podem deixar d'incloure l'esport, els jocs a l'aire lliure, i l'exercici físic com a elements imprescindibles per a l'assoliment d'una bona qualitat de vida i d'una plena integració social.
Entre els beneficis de l'exercici i la pràctica de l'esport en el discapacitat, tenim:
• Desenvolupament de potència muscular i la resistència a la fatiga
• Millor funcionament de les funcions vitals especialment la respiratòria, cardiovascular, renal.
• Desenvolupament del sentiment d'autoestima i l'ajust emocional
• Contribueix a millorar el suport esquelètic, evitant complicacions com la descalcificació o la *osteoporosis.
• Minimitza o elimina la depressió, l'ansietat…
• Incrementa la participació del xiquet discapacitat en les activitats de la seua comunitat
• Contribueix, a una millor comprensió per part de les persones no discapacitades de tota la problemàtica que envolta la discapacitat infantil.
En la pràctica esportiva per als alumnes discapacitats, un dels problemes amb els quals cal enfrontar-se, radica en la necessitat d'entrenadors degudament ensinistrats, sobre les peculiaritats de la pràctica de l'esport en els discapacitats. Professionals que coneguen les característiques de les diferents formes de discapacitat, i que puguen seleccionar l'esport o activitat més apropiada d'acord amb les peculiaritats del xiquet.
Açò comença a no ser una barrera, ja que des de les diferents federacions d'esport adaptat, s'està començant a impartir cursos especials d'entrenadors i àrbitres especialistes en esport adaptat.
És real que en determinades circumstàncies, en algunes formes d'activitat física, poden existir riscos per a un xiquet discapacitat, per la qual cosa la recomanació de la pràctica de l'exercici esportiu, en aquests casos, haurà de ser objecte d'una valoració especialitzada i haurà d'anar acompanyada de totes aquelles recomanacions que el metge estime oportunes i que s'hauran de fer arribar a l'educador físic.
Les activitats que es poden practicar amb finalitats esportives pel xiquet discapacitat, comprenen en l'actualitat un ampli ventall, van des de les activitats d'esport sobre cadira de rodes, les activitats esportives amb adaptacions especials i objectius terapèutics ben definits com la *Equinoterapia, o la pràctica d'esports clàssics, la natació, gimnàstica aeròbica, etc. L'oferta en aquests moments és molt àmplia.
Una labor important de l'educador físic és potenciar tant l'esport individual, com el col·lectiu en els xiquets discapacitats.
En l'activitat individual el xiquet compara els seus resultats amb el seu propi rendiment, la qual cosa li fa conscient de les seues xicotetes/grans millorances, que provoquen al seu torn una gran millora i equilibri psicològic.
En el col·lectiu desenvolupen l'esperit de pertinença al grup, el treball coordinat i la socialització dels mateixos.
L'objectiu de la pràctica de l'esport en el discapacitat, no és la formació d'un esportista d'elit, l'important és que l'esport siga un element terapèutic, una forma de millorar la seua qualitat de vida a tots els nivells, per la qual cosa els seus resultats no han de ser mesurats per les medalles aconseguides per un determinat atleta, sinó pel grau de participació dels xiquets discapacitats en aquestes activitats físiques.
De la infinitat de formes en què un xiquet pot participar en l'esport, hem escollit una classificació de les moltes existents:
"Els poders públics realitzaran una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als quals prestaran l'atenció especialitzada que requerisquen"
La pràctica d'exercicis físics sempre ha sigut considerada com un element essencial per a l'assoliment d'una bona salut.
Un problema habitual, en el cas dels xiquets afectats per qualsevol forma de discapacitat, fins i tot en les menys severes, és la de no realitzar exercicis físics de forma sistemàtica.
Com és freqüent, l'entorn familiar, dins dels seus mecanismes de sobreprotecció, tendeixen a desestimar la pràctica de l'esport, veient aquesta com un perill per a la salut del xiquet, i no com una forma de desenvolupar la seua capacitat física.
Si ens proposem que aquests xiquets tinguen un desenvolupament integral, no podem deixar d'incloure l'esport, els jocs a l'aire lliure, i l'exercici físic com a elements imprescindibles per a l'assoliment d'una bona qualitat de vida i d'una plena integració social.
Entre els beneficis de l'exercici i la pràctica de l'esport en el discapacitat, tenim:
• Desenvolupament de potència muscular i la resistència a la fatiga
• Millor funcionament de les funcions vitals especialment la respiratòria, cardiovascular, renal.
• Desenvolupament del sentiment d'autoestima i l'ajust emocional
• Contribueix a millorar el suport esquelètic, evitant complicacions com la descalcificació o la *osteoporosis.
• Minimitza o elimina la depressió, l'ansietat…
• Incrementa la participació del xiquet discapacitat en les activitats de la seua comunitat
• Contribueix, a una millor comprensió per part de les persones no discapacitades de tota la problemàtica que envolta la discapacitat infantil.
En la pràctica esportiva per als alumnes discapacitats, un dels problemes amb els quals cal enfrontar-se, radica en la necessitat d'entrenadors degudament ensinistrats, sobre les peculiaritats de la pràctica de l'esport en els discapacitats. Professionals que coneguen les característiques de les diferents formes de discapacitat, i que puguen seleccionar l'esport o activitat més apropiada d'acord amb les peculiaritats del xiquet.
Açò comença a no ser una barrera, ja que des de les diferents federacions d'esport adaptat, s'està començant a impartir cursos especials d'entrenadors i àrbitres especialistes en esport adaptat.
És real que en determinades circumstàncies, en algunes formes d'activitat física, poden existir riscos per a un xiquet discapacitat, per la qual cosa la recomanació de la pràctica de l'exercici esportiu, en aquests casos, haurà de ser objecte d'una valoració especialitzada i haurà d'anar acompanyada de totes aquelles recomanacions que el metge estime oportunes i que s'hauran de fer arribar a l'educador físic.
Les activitats que es poden practicar amb finalitats esportives pel xiquet discapacitat, comprenen en l'actualitat un ampli ventall, van des de les activitats d'esport sobre cadira de rodes, les activitats esportives amb adaptacions especials i objectius terapèutics ben definits com la *Equinoterapia, o la pràctica d'esports clàssics, la natació, gimnàstica aeròbica, etc. L'oferta en aquests moments és molt àmplia.
Una labor important de l'educador físic és potenciar tant l'esport individual, com el col·lectiu en els xiquets discapacitats.
En l'activitat individual el xiquet compara els seus resultats amb el seu propi rendiment, la qual cosa li fa conscient de les seues xicotetes/grans millorances, que provoquen al seu torn una gran millora i equilibri psicològic.
En el col·lectiu desenvolupen l'esperit de pertinença al grup, el treball coordinat i la socialització dels mateixos.
L'objectiu de la pràctica de l'esport en el discapacitat, no és la formació d'un esportista d'elit, l'important és que l'esport siga un element terapèutic, una forma de millorar la seua qualitat de vida a tots els nivells, per la qual cosa els seus resultats no han de ser mesurats per les medalles aconseguides per un determinat atleta, sinó pel grau de participació dels xiquets discapacitats en aquestes activitats físiques.
De la infinitat de formes en què un xiquet pot participar en l'esport, hem escollit una classificació de les moltes existents:
Esport
adaptat escolar.
Dos són els llocs on es desenvolupa, en les Escoles Especials i en les Escoles normalitzades.
Es persegueix
desenvolupar les àrees motrius i la integració social per mitjà de:
• El desenvolupament de qualitats perceptiu motores
• Habilitats motores
• Qualitats condicionals i de coordinació
• El desenvolupament de qualitats perceptiu motores
• Habilitats motores
• Qualitats condicionals i de coordinació
Els mitjans per a
poder desenvolupar-les són l'ús de:
• Psicomotricitat
• Recreació
• Gimnàstica
• Jocs, *pre-esportius i inici a l'esport.
• Psicomotricitat
• Recreació
• Gimnàstica
• Jocs, *pre-esportius i inici a l'esport.
Esport adaptat
competitiu.
Per a parlar del futur esport de competició en aquests xiquets amb discapacitat, haurem de tenir en compte:
• Un reglament de joc.
• Ens Internacionals i Nacionals que ho avalen.
• Un sistema de competició (local, nacional i internacional)
• Un sistema de classificació.
Respecte al reglament de joc, sobra dir que la competència i el reglament específic de joc s'estableixen només en els esports exclusius, és a dir aquells en els quals només participen esportistes amb un tipus de discapacitat o amb similitud de patologies.
Esport adaptat recreatiu.
L'esport per a persones amb discapacitat va nàixer amb finalitats recreatives, per a després transformar-se en terapèutic. Els àmbits en els quals es dóna són: hospitals, clíniques, institucions, places, escoles.
Aquest tipus d'esport recreatiu, va ser evolucionant i va donar lloc amb el pas del temps als esports inclusius.
En aquest vessant de l'esport, és interessant proposar activitats variades tenint en compte entre unes altres, les següents consideracions:
• Oferir activitats que li possibiliten exercitar el seu cos i provar les seues capacitats d'acció.
• Presentar activitats adequades, atenent a les capacitats i als límits, dels xiquets que van a desenvolupar-les. És interessant que es fomente l'èxit en les mateixes, de manera que el xiquet amb necessitats educatives especials adquirisca una imatge ajustada i favorable de si mateix, que finalment li atorgue confiança en les seues pròpies possibilitats.
• Proposar activitats normalitzadores, que afavorisquen la inclusió (jocs adaptats) i la integració de tots els xavals.
• Proposar activitats cooperatives, que promoguen l'establiment de relacions socials i interpersonals
• Organitzar l'espai per a respectar ritmes individuals de desenvolupament.
Ens sembla
d'especial rellevància prioritzar la utilització de jocs cooperatius i no
competitius lloc que ens permeten:
• Evitar situacions de rebot i exclusió.
• Disminuir les probabilitats d'experiències motrius negatives
• Afavorir el desenvolupament psicomotor
• Fomentar un clima positiu i tolerant
• Infondre el respecte a les diferències.
Hem de tenir en compte que la practica esportiva, així plantejada, haurà de concedir a més una gran rellevància a l'aspecte lúdic.
Esport adaptat terapèutic.
L'esport s'entén com a part del procés de rehabilitació, entenent a la rehabilitació com els procediments mèdics, psicològics, pedagògics i socials que serveixen per al millor desenvolupament de les capacitats de la persona amb necessitats especials.
Integració en l'escola i en l'esport.
La dècada dels 60 i, sobretot, la dels 70 marquen un punt d'inflexió en l'evolució de la ideologia pel que fa al paper de la societat envers els seus ciutadans i els drets d'aquests, comencen a aflorar la necessitat d'integració dels discapacitats en totes les àrees socials. Gràcies a aquests supòsits en l'actualitat els drets de les persones amb discapacitat, són reconeguts i comencen a ser respectats en molts països.
En els nostres dies ens trobem en l'etapa de la normalització i de la resposta educativa a la diversitat, siga del tipus que siga. Com a continuació de l'ampli debat social iniciat en l'etapa anterior, es planteja la igualtat de drets educatius en termes d'accés a l'educació i, per tant, el dret de cada xiquet a assistir a l'escola del seu entorn pròxim i la seua participació en la cultura escolar i en la comunitat educativa i social.
Així doncs, aquesta nova etapa, és molt més que un canvi organitzatiu o fins i tot que un canvi ideològic en el nivell escolar.
Sorgeix, un moviment que a poc a poc anirà consolidant-se, una nova forma de plantejar la resposta a les necessitats educatives que es plantegen en l'escola i en la societat. Es tracta del moviment de l'escola inclusiva. Aquest moviment té un objectiu que va més enllà de la integració i que consisteix a reestructurar les escoles per a respondre a les necessitats de TOTS els xiquets i xiquetes per igual.
En aquesta proposta, els canvis necessaris per a la inclusió d'alumnes amb discapacitats en escoles ordinàries, afectaran a tots els membres de la comunitat educativa, a les polítiques educatives, a les associacions de persones discapacitades i als responsables de la formació del professorat.
Els països haurien de reconèixer el principi d'igualtat d'oportunitats d'educació primària, secundària i estudis superiors per a xiquets, joves i adults amb discapacitats, en llocs integrats.
Haurien d'assegurar que l'educació de les persones amb discapacitats siga una part integral del Sistema Educatiu.
Els grups de pares i associacions de persones discapacitades haurien d'estar implicats en el procés d'educació en tots els nivells, i en els estats on l'educació és obligatòria, aquesta haurà de ser proporcionada a xiquetes i xiquets amb tot tipus i nivell de discapacitats, incloent les més severes.
Des d'aquesta perspectiva, la finalitat de les escoles inclusives se centra a crear sistemes educatius que permeten oferir respostes a les necessitats de tots els alumnes.
Així arribem a la situació actual en la qual si bé sembla que l'Educació Física per fi ocupa el lloc que li correspon, no és menys cert que amb prou faenes existeixen estudis, programes o investigacions en relació a les adaptacions curriculars en aquesta matèria.
Davant aquesta situació, la qual cosa sol ocórrer és que l'alumne amb una determinada discapacitat acudeix al pati o al gimnàs amb els seus companys i es "integra" amb la seua presència física però no participativa en les tasques o els jocs que allí es desenvolupen.
És cert que els alumnes amb discapacitats van a presentar dificultats en l'aprenentatge associades a les seues limitacions, i que poden ser de tipus intel·lectual, sensorial o motor, però aquestes, per si soles, no poden ni deuen justificar limitacions en les possibilitats per a aprendre que posseeix el subjecte.
Suggeriments per a la inclusió.
Els professionals de l'Educació Física han tingut escassa o nul·la preparació específica prèvia en aquest camp, i per a poder afrontar la situació amb un mínim de garanties han de comptar amb suports externs que garantisquen l'èxit i puga afavorir així el desenvolupament integral de l'educant.
Es fa necessari també, una formació i reciclatge continu en aquesta àrea d'actuació per part de tots els professionals implicats.
Suggeriments comuns per a tots els grups:
S'ha de crear com més prompte millor un clima adequat d'acceptació normal, d'agradable i amistosa convivència.
És fonamental fer-los adquirir una percepció el més fidel possible de si mateixos. Partint d'aquest coneixement tindran més fàcil elaborar una correcta representació del món que els envolta.
Es tractarà d'aconseguir l'acceptació de si mateix com a condició prèvia per a adquirir un equilibri emocional, afectiu i social adequat.
Convé desenvolupar actituds positives cap a la relaxació, ja que acumulen habitualment més tensió i conflicte que la resta dels alumnes.
És necessari insistir que cada alumne, dins de les seues limitacions, aconseguisca el major grau d'independència i autonomia possible, per la transferència que açò pot suposar per a la seua vida diària.
Encara que existisquen grans dificultats per a la intervenció plena en les tasques o jocs que es proposen, sempre es podran aconseguir actituds positives com la cooperació, l'acceptació de normes, etc.
Importància de la interrelació en la integració.
Els tres agents que intervenen en aquest procés educatiu tan complicat són:
• Professors Especialistes.
• Alumnes amb Necessitats Educatives Especials (*NEE).
• Alumnes "normalitzats".
Tots han de posseir una formació adequada i una predisposició prèvia que els situe en una postura clara de col·laboració, interactuant en un mateix entramat.
El professor especialista. Coneixerà les discapacitats i les limitacions dels seus alumnes de *NEE, açò haurà de complementar-se amb una formació continuada i amb l'intercanvi d'experiències, amb altres professionals.
Els alumnes amb necessitats especials han d'estar oberts a l'aprenentatge al costat d'altres companys, que expliquen o no amb similituds, quant a característiques personals, sense sentir-se inferiors i fent veure que ells també tenen coses que oferir.
El treball amb els alumnes normalitzats ha d'enfocar-se, des del punt de vista de la conscienciació d'igualtat, coneixent les característiques dels companys discapacitats, els orígens i conseqüències de les minusvalideses, els problemes amb els quals es troben en l'escola i fins i tot la seua situació social fóra del centre escolar.
Entrar en el món dels discapacitats, començant pel seu món esportiu, pot resultar el camí a seguir, perquè educadors i alumnes normalitzats aprofundisquen sobre les minusvalideses, coneixent en la seua pròpia pell com se senten els alumnes amb aquestes característiques quan s'enfronten a la pràctica d'activitats físiques .Només des del coneixement podrem aconseguir un escola integradora.
Plantejar activitats teòric - pràctiques sobre esports com l'Atletisme per a cecs, *Boccia, Bàsquet en cadira de rodes, Voleibol adaptat, *Goalball... pot servir com a punt d'unió en el qual a més, es treballa la integració en l'escola i en la societat.
D'altra banda la coordinació entre els diferents agents implicats en l'educació, sens dubte pot i deu ajudar en el desenvolupament de la mateixa i en la consecució dels objectius.
